La històrica retransmissió en 'streaming' de l'Atlètic de Madrid-València per part d'Ibai Plans al costat d'Ander Cortés i Ulisses Prieto ha alçat butllofes entre alguns professionals de la comunicació. En el seu debut, el trio de 'streamers' va coronar la cita amb la realització d'una entrevista a peu de camp a Marcos Llorente, futbolista clau en el triomf colchonero per a segellar el primer lloc de Lliga. El polivalent migcampista va xarrar de manera distesa amb Ibai Plans entre riallades; aquest li va convidar a anar a jugar al pàdel a la seua casa després d'etzibar la seua admiració per ell, li va preguntar per la seua dieta i es va interessar pel primer contacte de Llorente sota les ordres de Simeone (entre altres coses).

El fet ha reobert l'etern debat de les etiquetes sobre el que és i no és periodisme en una professió caracteritzada pel seu narcisisme, tendència ja instal·lada entre els cercles de periodistes.

Mentre l'accés als esportistes de primer nivell es restringeix per als mitjans de comunicació, Javier Tebas ha decidit fitxar a un dels homes de moda en les xarxes socials, el cèlebre Ibai Plans, i obrir de bat a bat les portes d'una competició que per a uns altres no deixen de tancar-se. El president de LaLiga busca captar l'atenció del públic més juvenil i els 100.000 espectadors de mitjana registrats en la plataforma Twitch durant el xoc semblen ser tan sols el principi d'un projecte que anhela un nou model de cobertura esportiva. I és que s'espera que altres referències del món com DjMariio s'unisquen a l'aventura en les pròximes setmanes.

De la mateixa manera, és habitual que els futbolistes prioritzen acudir a programes com 'La resistència', de David Broncano, o a canals de 'streamers' famosos com a Plans, DjMariio o Willyrex per a jugar en línia al 'Among Us', al 'FIFA' o a 'Fortnite' en lloc de sotmetre's a les preguntes (incòmodes?) de periodistes convencionals. La naturalitat i espontaneïtat amb què s'expressen en aqueixes plataformes contrasten amb la freqüent rigidesa i serietat enfront de les preguntes del periodista clàssic.

Conscient que no li estrenyeran a la recerca d'informació reservada i que moltes vegades es troba entre amics (malgrat els milers d'ulls curiosos que atenen la reunió), el futbolista se solta i mostra una cara a la qual el gran públic no està acostumat. La proximitat i locol·loquial connecten directament amb el públic adolescent, divertit per l'absència de les tensions que caracteritzen moltes entrevistes. Si per als jugadors la conversa amb el periodista és un tràmit molest al qual cal sotmetre's a contracor, en el segon cas es mostren predisposats a participar.

La crítica, conseqüència del desconeixement

Molts dels 'youtubers' actuals han travessat ja el precari i estret camí del periodisme tradicional. Allí han trobat la llibertat i el poder de decisió que atorga YouTube i que no van trobar en episodis laborals previs. Aquest és el cas de Víctor Palacios, qui acumula més de 160.000 subscriptors i explota les virtuts del mitjà: “Jo he viscut els dos mons. Abans d'obrir el meu canal, vaig estar en Cadena SER, 'Punto Pelota' o 'El Chiringuito', però quan vaig veure que no m'agradava com s'estava fent el periodisme i no trobava el meu lloc, em vaig donar una nova oportunitat ací sense tindre grans expectatives. Supose que per això els meus primers vídeos eren molt crítics amb el periodisme, perquè estava enfastidit i descontent, ara he rebaixat el nivell”.

Sobre les crítiques abocades per alguns periodistes cap al seu col·lectiu, Palacios es banya i retorna el colp: “Entenc el comportament de molts periodistes que estan regits per una línia editorial i es troben en una mena de presó. Jo he trobat la llibertat i defense que hi ha espai per a tots. No obstant això, alguns veuen com nosaltres tenim 100.000 visites en cada vídeo i ells baixen els seus números. Crec que en lloc d'atacar-nos s'haurien de preguntar què collons estan fent malament. Ens veuen com una amenaça i en lloc de desqualificar-nos haurien de preguntar-se per què alguna cosa que ells diuen que no és periodisme està sent seguit per gent que abans estava pendent del seu contingut”.

El català, un dels 'streamers' més influents de l'entorn blaugrana, es mostra combatiu: “A molts els fot que ens donen més titulars que a ells. Et pose un exemple. L'altre dia entrevistem a Toni Freixa i Joan Laporta, i ens van citar com si haguérem mantingut una xarrada de barra en lloc d'una entrevista. Ho diuen amb sorna. Els fot que s'òbriguen més amb nosaltres i amb Broncano, com Piqué, i quan ens esmenten, ho fan amb desdeny”.

Adrian Sanchez. Más que pelotas.

Adrián Sánchez també es va formar a les aules. A conseqüència d'això, va fundar el canal Más que pelotas com a treball de final de carrera i va aprofitar la finestra oberta al món que representava YouTube. Ara ja acumula més de 65.000 subscriptors: “Jo considere que fem periodisme. Jo no soc un jutge per a anar dient qui fa o qui no fa periodisme. No tenim una línia editorial, encara que sí que seguim unes guies per a fer el que hauria de fer el periodisme tradicional. No tenim aliances i no estem agafats pels desitjos de ningú, però notem que molestem. Hi ha periodistes que porten molt temps en la poltrona i diran ‘hòsties, aquests mocosos ens deixen amb el cul a l'aire perquè parlen de tot, jo no puc parlar d'aquest perquè el conec’, per exemple”.

“La gent del Barça està desenganyada. Quan va ser la moció de censura a Bartomeu, es va veure molt clara la separació entre els qui eren lliures i els qui no ho eren. Mentre 'Mundo Deportivo' i 'SPORT' parlaven molt poc fins que el problema no va esclatar, nosaltres anàvem informant. Ha sigut una moció més digital que formal, i això ha fet mossa en l'aficionat. Uns altres no han pogut parlar perquè els tallaven l'aixeta”, revela Sánchez.

El creador de contingut veu els retrets de part del gremi com un mecanisme de defensa cap a lo inexplorat per alguns: “Més que enveja, procedeixen del desconeixement. Tinc 31 anys i no soc consumidor habitual de YouTube, i abans de treballar en això no ho veia seriós, per aqueix mateix desconeixement. És el que els ha de passar, que alguns es tiren tot un dia escrivint i després un tio amb el pèl pintat de groc com jo té el triple de visites”.

Miguel Angel Román.

El narrador de Movistar, Miguel Ángel Román, opta per separar dos mons relacionats però radicalment diferents: “Des del punt de vista periodístic, no hi ha debat. Si algú vol situar a la mateixa altura la retransmissió dels 'casters' amb les de Movistar fetes per periodistes, s'està equivocant. Són coses diferents i incomparables. Els dos parteixen del mateix fet, narrar un partit, però no és un producte periodístic. Ells fan un 'xou' a partir d'un partit de futbol".

En aquesta línia, Román analitza el menyspreu rebut pels 'streamers' aquests dies: “Com a professional de la informació, tinc l'obligació de veure què està passant i conéixer les noves formes de comunicació. Em poden agradar o no, com a qualsevol li poden agradar les retransmissions de Carlos Martínez o les meues, però no menysprear-les des de la talaia del periodista professional. No té cap sentit i no entenc els nervis d'alguns”.

Spursito

Potser el nom de Martí Miras no els sona al bot, però tot canvia quan un es refereix a ‘Spursito’. L'andorrà no sols és famós per viure i tributar a Espanya, camí invers al que va recórrer El Rubius fa menys d'una setmana, sinó perquè amb 1,4 milions de subscriptors és tota una referència dins del món 'youtuber' dels 'gameplays'. A més del seu propi canal, participa en ‘Elite’ al costat d'altres personatges coneguts i el compagina presentant ‘El Córner’ de LaLiga i ‘Al Toke’ en Ubeat.

Miras aporta el seu experimentat punt de vista: “Hi ha un sector de periodistes convencionals que es neguen a entendre aquest món i a adaptar-se a les noves necessitats de la gent més jove. Ací han arribat els 'influencers', que potser no tenen tants estudis o coneixements, però són grans comunicadors. Què vol dir periodisme? Estan cobrint un espai que ells mateixos [els periodistes] han deixat lliure. Si Ibai es posa a retransmetre en Twitch i té 100.000 persones, és per alguna cosa. Ara s'està cobrint aqueix espai”.

Pablo Albarracin.

Pablo Albarrasí és el director de Continguts del club de 'eSports' que va adquirir la propietat de l'Inter de Madrid de Segona Divisió B, DUX Gaming. En la seua opinió, aqueix escepticisme dels mitjans de comunicació cap a les noves plataformes ha sigut perjudicial per als primers: “Poden tindre part de raó en què nosaltres entretenim a la gent i no la informem. També és cert que molts mitjans tradicionals han sigut reticents i en lloc d'acostar-se a un fenomen que no entenien, el criticaven. Ha sigut habitual llegir titulars del tipus ‘Aquest xic guanya milions jugant a videojocs’. Anaven al fàcil i ara explota en la cara de la gent que no ha fet un esforç mínim per comprendre-ho. És digne fer periodisme en YouTube i perfectament vàlid”.

L'integrant del club de 'eSports', com la resta d'entrevistats, distingix la importància de la llibertat en la creació de continguts: “La llibertat és clau. Ací tu marques la línia sobre el que vulgues parlar i l'enfocament. Per això, molts periodistes han saltat a YouTube: perquè no has de rendir-li comptes a ningú, només a les marques amb les quals tingues acords. No hi ha censura, més enllà dels algorismes que detecten insults i poden fer que no et recomanen el vídeo i perdes visites”.

Una entrevista agafada amb pinces

El professor de Periodisme de la Universitat de Sevilla i autor del blog 'Periodisme Esportiu de Qualitat', José Luis Rojas, radiografia l'esdeveniment comunicatiu entre Planes i Llorente: "A qualsevol cosa no se li pot dir entrevista. El que vaig veure l'altre dia és una conversa entre amics, el més similar a una xarrada simpàtica de bar. S'agraeix aqueix to distés i humorístic, i compten amb el gran avantatge d'arribar fàcilment a les fonts. Unes fonts que cada vegada són més poc inclinades a parlar amb periodistes per les relacions viciades d'antany".

En aquest sentit, Rojas ressalta la diferència entre els dos models comunicatius: "Seria un error pensar que això pot suplir les entrevistes tradicionals o les mateixes de Movistar quan finalitza el partit. Són coses molt diferents. En un, el llenguatge és groller, l'humor es basa en el tac, no hi ha cura pel maneig del llenguatge i els esvara l'ètica professional, però el periodista ha de vigilar tot això. Una altra cosa és si a la gent li agrada més aquest tipus de continguts".

Per part seua, Román dona suport a la teoria de lo acadèmic: “Ibai es mostra tal com és amb Marcos Llorente i manté una conversa amb un futbolista com si anaren col·legues. No és el mateix xarrar amb un futbolista que entrevistar un futbolista. Una cosa és entrevistar des del periodisme i una altra diferent mantindre una xarrada. Canvia el to. Ibai no li pregunta sobre el partit, però no tindria sentit que un periodista no ho fera. Ibai ho fa perquè li és igual i la finalitat de la xarrada és passar-s'ho bé i riure's”.

“Pot haver-hi crítiques a la retransmissió d'ahir, però per a mi ha sigut un fet fenomenal. Han canviat la manera d'entendre el futbol i de relacionar-se amb els futbolistes. Mira, fa poc vaig parlar amb Borja Iglesias i em va comentar que a ell li agradava fer aquest tipus d'entrevistes perquè pot eixir de la bambolla en la qual normalment està. Els fa obrir-se i expressar-se amb naturalitat i als fans, descobrir el que hi ha darrere del futbolista”, destaca Spursito.

En aquesta línia, l''streamer' veu compatibles totes dues maneres de transmetre l'esport: “Vulgues o no, ja saps les respostes per endavant en l'entrevista de Movistar postpartit. Això d'Ibai és una altra manera de traure informació als jugadors i em sembla escandalosament bona. Nosaltres no hem de sortejar la burocràcia amb la qual normalment es troben els mitjans convencionals. Les entrevistes dels periodistes clàssics poden ser millors, però no generen aqueix clima de confiança”.

Proximitat i complicitat

Sánchez té molt clares les claus del creixement dels 'streamers' i la seua connexió tant amb els professionals de l'esport com amb els seus espectadors: “L'edat, la proximitat i el llenguatge. Això és obvi, però també el dèficit d'atenció de les noves generacions. Quan un llig una notícia, veu el titular i punxa en la peça, si té tres fulles, la majoria no li les llegirà. En canvi, amb un vídeo de YouTube de tres minuts, la gent li ho posa de fons mentre juga a la PlayStation i no ha de focalitzar l'atenció al 100% en el periòdic. Volem més immediatesa”.

Per part seua, Palacios respon a la pregunta crucial: per què se solten els esportistes i famosos? Respon a una qüestió generacional: “Estan amb gent de la seua corda. Els futbolistes són joves als quals els agraden les mateixes coses que als 'streamers' i saben que es poden obrir més i estar a gust. No parle de fer-los un massatge, però que se senten còmodes. Un periodista anirà a punxar, perquè un periodista ha de fer això, però ací no li ho trobaran en general. El jugador no és ximple. Broncano li preguntarà per tennis o pel seu compte bancari, però un periodista li preguntarà sobre temes més compromesos. No utilitzaran al 'streamer' per a esberlar”.

“Fixa't què prompte va ser Piqué a 'La resistència'. On va, arrasa a nivell d'audiències. Jo no sé si això és periodisme o no. No és una entrevista per a traure suc a nivell esportiu, sinó una xarrada entre dos amics, i així és més senzill que el futbolista es preste a participar en això. Saben que ningú els va a fer sentir incómodes. Gerard gaudeix més dient quant diners té o parlant de l'Espanyol que posant-se davant d'algú que li estrenya”, tanca Sánchez.

Albarracin comparteix la reflexió: “Et sents més identificat amb un xaval jove que està a sa casa que amb un mitjà més professional. Els mitjans tradicionals han pecat de freds i distants. Mira els entrevistats, quasi sempre tiren dels mateixos tòpics. Dona la sensació que els futbolistes van entre cotons i es ficaran en problemes, els criticaran i trauran les seues declaracions fora de context. Al Kun Agüero i a Thibaut Courtois els atrau jugar al 'FIFA' perquè ningú els vindrà a molestar ni a jutjar. Amb un 'youtuber', saps que no et posarà titulars rars i estaràs més solt, com si parlares amb un col·lega”.

Aqueixa complicitat amb l'espectador és bàsica per a créixer. Així ho entén Spursito: “Jo no he pegat un 'boom' gran, sinó que he anat creant una comunitat a través de ser normal i pròxim. La gent que em segueix em coneix bé perquè m'òbric en el meu canal i, a més, cobrisc una part de l'entreteniment que no estava coberta. Jo no diria en cap cas que el que jo faig és periodisme. És pur entreteniment”.

Román té el seu propi canal de YouTube, on explora aspectes que no té l'oportunitat d'escodrinyar en el seu dia a dia en Movistar, i defensa la validesa del periodisme a través del mitjà: “En YouTube, es pot fer un cert tipus de periodisme basat en opinió i anàlisi. Un percentatge elevadíssim de canals es dediquen a opinar sobre futbol, economia o política, i l'opinió forma part del periodisme tal com veiem en els mitjans de comunicació. Tertúlies, debats, signatures de gent coneixedora de l'actualitat ofereixen els seus punts de vista, però el periodisme va molt més allà d'això. Jo no he trobat un canal que oferisca una visió periodística d'informació pura i dura, amb reportatges, cròniques o seguir el dia a dia d'un equip. L'opinió és el més gratuït”.

El narrador coincideix en el diagnòstic de l'èxit 'streamer': “Destaquen el llenguatge i la proximitat, i tenen raó. Jo no puc mostrar-me tal com soc sense filtres quan narre un partit. Els meus codis són diferents i no puc tindre una relació de companyonia amb l'espectador tal com fan ells. Ells tenen el seu paper i jo el meu. Soc l'intermediari entre fet i audiència, i això m'obliga a tindre una certa distància. El periodista pot ser pròxim fins a un cert punt”.

Rojas conta que s'està produint una confusió entre els joves: "El primer contacte de molts joves amb la comunicació i el periodisme és borrós. Igual que alguns confonen donar la seua opinió en televisió amb periodisme quan, com a molt, són experts en la matèria. Això no és periodisme i també porta a la confusió. Ens toca fer pedagogia des de la universitat i fer veure a la gent que no per eixir en la televisió estan fent periodisme ni que tots els periodistes fan periodisme".

El professor l'il·lustra amb 'El Chiringuito': "Hi ha rols i actituds marcats que s'allunyen del vessant informatiu encara que tinguen el seu públic. Cal prestigiar la professió i esperar a veure com avança aquest fenomen dels 'streamers'. No cal pensar que Planes és el rei Mides de la comunicació quan abans no existia i ara dir que és la referència. Ell fa molt bé el seu paper dins dels seus paràmetres de comunicador 'influencer', però no cal contribuir a la confusió. Una cosa és soltar qualsevol cosa en directe i una altra fer-ho de manera responsable i amb un treball professional darrere. Qualsevol no pot ser periodista".

Amenaça per als mitjans tradicionals?

Palacios subratlla el descens que patiran els mitjans de comunicació convencionals: “Crec que baixarà el consum, com ja es feia abans de la nostra aparició. A mi m'han anomenat precandidats del Barça per a entrevistar-los i mai ho hauria imaginat. I mira la moció de censura! La moció de censura de Josep Maria Bartomeu l'hem feta els 'streamers', perquè alguns en la premsa catalana han exercit de marionetes ocultant-la quan hi havia més de 20.000 signatures. Ho dic alt i clar: a Bartomeu ho van tirar Twitter i YouTube”.

"Tendim a l'excés de manera extraordinària i habitual. Apareix un nou fenomen i creiem que això acabarà amb això d'abans, és una cosa que ve ocorrent des de fa molt. Abans, els blogs anaven a salvar el periodisme i ara ja quasi ningú té un blog, amb l'arribada de la televisió anava a perir la ràdio i el 'e-book' anava a destronar el paper. Quan apareix una cosa nova, ho elevem a un altar i el considerem una solució. Abans de les campanades, molts no coneixien a Ibai i ho miraven amb menyspreu i desconfiança pensant 'aquests són els xiquets rata pajilleros que estan jugant a la Play tot el dia', i ara creuen que salvaran el món de la comunicació".

Per part seua, el creador de Mas que Pelotas creu que el futur passa per saber conviure: “Sempre es diu el mateix. Abans es parlava que els mitjans digitals se menjarien als tradicionals. Estem destinats a conviure i el mitjà tradicional ha de comprendre que el pastís s'està repartint, perquè aquesta tendència està a l'alça i ells continuaran perdent terreny".

Això sí, Sánchez creu que el cas d'Ibai és una excepció: “Té doble interpretació. Ibai pot entrevistar a Llorente perquè és Ibai Llanos. Jo tinc amics que juguen en equips grans i soc incapaç d'entrevistar-los. Cal saber separar. LaLiga sap que una entrevista d'Ibai amb Marcos renova la imatge ‘carca’ de la competició i genera ingressos. Ibai és una marca i ho han fet perquè respon a una necessitat d'adaptar-se als nous temps”.

Spursito reforça la tesi de la convivència: "No és incompatible la tradicional entrevista de Marcos Llorente en Movistar que després parle amb Ibai. Potser per la pressió i els nervis no estan tan còmodes allí, però amb nosaltres… Nosaltres som gent jove, ens duguem molt bé amb ells, perquè hem estat en gravacions o festes, i moltes vegades veuen que som xavals com ells".

“El futur passa per l'acostament entre totes dues parts. Que el periodista tradicional comprenga que la xarrada amb el futbolista ha de ser més distesa i que l''streamer' entenga que està bé que se'ls pregunte per temes seriosos. Totes dues parts han de retroalimentar-se i aprendre. En l'entrevista tradicional, no voldrà banyar-se, però en l'altra no et donarà informació, per molt graciosa que et semble. En YouTube, es fa molt periodisme com a Charlas de Futbol, La Media Inglesa o Rodrigo Fáez. Això sí, qui vulga més entreteniment veurà YouTube i qui busque formats més rigorosos anirà a veure la televisió; els dos poden conviure perfectament”, conclou Albarracin.